1r plat: Esperança
A vegades, quan som petits, els grans prenen decisions per nosaltres. Algunes les entenem, d'altres les entendrem més tard, i algunes, a vegades, les confirmem quan ens fem més grans. Aquest 2006 vàreu confirmar un compromís important, un compromís que convé que pensem el que significa. No sempre, en aquest compromís, o en d'altres, som conscients i coherents amb les decisions preses. En aquest cas, convindria tenir en compte que el compromís es complirà simplement seguint una norma: estimar al proïsme. Bé, potser no és tan simple, oi?
En aquesta primera presa de contacte seria interessant que poséssim en comú allò que significa per a nosaltres el compromís de ser cristians. I per si de cas, començaré jo...
Vagi per endavant que tinc la consicència de ser cristià per accident. He nascut on he nascut. Podia haver estat musulmà, animista, budista o hinduista. I, naturalment, podria ser agnòstic o ateu. Però finalment sembla que sóc cristià. M'agrada. No em fa ser millor que qualsevol de les altres opcions que he esmentat -o d'altres que farien una llista llarguíssima-. I concebeixo la meva religió des del respecte per qualsevol altra opció que alhora respecti els drets que tenim per ser persones -a molts cristians els agrada dir "fills de Déu", expressió força extesa i que sempre he volgut veure com a una forma de posar-nos a tots a un mateix nivell, sense els privilegis i diferències de tracte i estatus que hem anat afegint precisament les persones...i les religions, la nostra també, és clar...-.
M'agrada ser qui sóc, i tot i no sentir-me millor que ningú, ser cristià és una forma d'entendre la vida i la relació amb els altres. Potser la gran diferència amb altres, sobretot agnòstic i ateus, és la creença en Déu, en Jesús. Si com a persona l'ètica ja em convidaria a fer les coses d'una forma determinada, procurant viure i conviure amb els altres, com a cristià aquesta forma de viure té per a mi un valor trascendent que no relaciono amb cap tipus de premi, sinó de coherència amb Aquell amb qui crec. Confesso que em van educar en la creença que si em portava bé hi hauria premi. Ja fa uns quants anys que he abandonat aquesta idea que considero fora de lloc.
Tanmateix, hi ha aspectes de la nostra religió i les seves institucions que, a vegades, em fan plantejar-me alguns interrogants que, tot i no afectar la meva Fe en Déu, sí que em fan dubtar de la meva fe en com s'ha malinterpretat o s'ha dut a la praxis el missatge de Jesús, un missatge tan... simple, com estimar-nos els uns als altres com Ell ens va estimar. Però d'això en podem parlar un altre dia, oi? De moment em quedo amb l'Esperança, l'Esperança de poder comunicar-me amb altres cristians com vosaltres. Gràcies.
posted by Pani at dissabte, de desembre 02, 2006
4 Comments:
Desde el meu punt de vista, crec que tens raó, quan dius que et consideres cristià per accident, de fet, penso que tots som allò que som per accident. És a dir, no em decidit on néixer, en la cultura que volem, qui sap... podríem haver estat qualsevol altre cosa, si no haguéssim nascut allà on ho hem fet, i és més, tampoc fa falta marxar a un altre país, si haguéssim nascut en una altre família, no seriem el que som.
Jo em considero una persona atea, no crec en cap Déu, no crec en el esperit sant, no tinc fe cristiana, és més, fins i tot arribo a negar incondicionalment la existència d’aquest, i tota la doctrina cristiana, però no només la cristiana, qualsevol religió. Per mi son ferros calents als que aferrar-se, algú en que creure, un comodí. Tinc mentalitat científica, crec en les teories científiques que demostren fets, no ens suposicions. També es cert, que accepto la existència d’un personatge històric anomenat Jesús, però tampoc crec en tot allò que predicava, en el símbol que ara representa, en la resurrecció del alma, no crec en el alma... crec en el pensament, en la mentalitat, en la raó... Jo crec en les persones, en el que signifiquen per mi, tinc fe en mi mateixa, en l’afany de superació, fe en les persones que m’importen, en els seus valors... Detesto en el que s’ha arribat a convertir l’església, o respecto, però no ho comparteixo, no crec en res del que allò comporta... suposo que si no ho veig, no ho crec. Crec que son, com he dit abans, ferros calents als que aferrar-se davant el final, la mort... un tema tabú que es present dia a dia, y esque tot el que comença te un final, tot te el seu final. Y perque negar-ho, és un final que fa por, i quina és la millor manera de superar aquesta por? Les religions... el considerar, que després d’aquesta vida hi ha una d’altre... una de millor... per mi no és així.
Crec que l’entorn en el que creixes és molt important, i que aquest ens defineix poc a poc durant tota la nostra vida. Una persona que ha nascut en una família cristiana, encara que al créixer abandoni aquesta creença, sempre tindrà uns valors propis d’aquesta religió.
Vull dir que el que t’ensenyen de petit, et marca per a tota la vida.
Personalment tinc una família parcialment cristiana(les avies ho són molt), però jo, sovint no ser si considerar-me cristiana, perquè jo crec en els valors i en les ensenyances de Jesús. Però actualment no crec pas en l’església, perquè crec que ha estat manipulada durant masses anys, sovint es tanca i deixa de ser tolerant, i no reconeix errors. Per això no vaig gaire a l’església, perquè no m’hi sento representada allà.
Així, ara encara conservo els valors que he esmentat abans, però també respecto i potser adoptaré mentalitats d’altres cultures o religions (cosa que crec totalment compatible), i això es gràcies a que al meu entorn no hi ha un fanatisme de cap ideologia o religió.
Si m’haguessin "menjat el cap" tal com fan (lamentablement) en algunes cultures i/o religions, potser ara seria una gran devota sense admetre res més, cosa que promou els enfrontaments entre la gent i la intolerància.
També vull dir que la ciència és una "religió" a part per a mi, és a dir, que al món físic la ciència ho és tot per a mi, però en les coses que no es poden explicar científicament m’agrada saber i valorar molts punts de vista, i així poder escollir el que sigui més proper a mi, o tenir el meu propi, es clar.
Per acabar crec que totes les religions poden fer de recolzament per algú que ho necessita, de forma de vida (que ens guia per un camí (bo o no tant bo)),i també ens intenta explicar el que encara no podem explicar, dient-nos molt sovint el que volem sentir realment... I això es el que dóna ànims i esperances per seguir en un món on és molt fàcil sentir-te perdut.
Estic absolutament d'acord amb la visió accidental de la nostra condició de cristians. Sempre ho he vist així. Podem pensar que no hem escollit res però jo no tinc pas aquesta sensació.
Està clar que vaig ser batejat sense ser conscient del que m'estaven fent;vaig fer la primera comunió per una barreja de pressió i tradició social;però després d'estar tota la meva vida sota les decisions dels meus pares, arriba el moment que escolleixi..i confirmo tot allò que els meus pares van decidir per mi!
Em considero ara per ara una persona ja prou formada com per prendre decisions importants i estic segur del que vaig confirmar el passat maig. Tot això em fa pensar que els meus pares no es van equivocar. Reconec no saber gran cosa (per no dir gens) de la resta de religions, però no em fa por dir que visc el meu cristianisme amb bastant d'orgull. És una decisió que jo he pres. Sóc conscient del que suposa i sé que no és gens fàcil. Sobretot pel que citava en Pani:"estima el proïsme com a tu mateix". Trobo que quan s'acompleix això ja no cal res més perquè ja està implicat.
Es podria dir que per mi ser cristià es intentar acomplir aquesta frase tant com pugui i/o em sigui possible.
Bé, tot i que estem esperant més aportacions interessants i sentides com les vostres, i que esperem llegir aviat, ja no puc aguantar més el meu silenci davant els vostres textos que, ho confesso, m'interpel·len força. Vull dir, que em plantegen interrogants, fet que agraeixo força.
Abans de res intueixo en tots quatre, com segur en els que falten, un element essencial per al debat, la sinceritat i l'honestedat en allò que es pot llegir.
Confessar-se atea, agnòstica o creient són les tres postures més conegudes respecte la religió. Tenint en compte el nostre grup, i el seu nom, és clar que ens manifestem obertament a poder debatre i parlar amb la mateixa legitimitat des de qualsevol d'elles, faltaria més.
Per experiència pròpia i aliena no veig cap d'aquestes postures inalterables, però sí compatibles, i... en parlarem, oi?
Salutacions
Nota: la cita evangèlica Quique, naturalment que no és meva, eh? Però m'ha fet sonriure llegir-ho tal com ho has posat...
Publica un comentari a l'entrada
<< Home