El filtre solar



Avui hem vist aquest video. Hem quedat que comentaríem alguna de les frases que es diuen. Personalment em quedo amb això del "filtre solar" que li dóna títol i també es repeteix al final. Crec que els coses que ens aconsellen a vegades i que serveixien per a protegir-nos, no sempre les valorem prou. I tampoc les persones que ens ho fieun (i són interessants les reflexions que fa el vídeo sobre els conslles i les persones que els donen). Les persones que creiem, o que creiem en Déu (tothom creu en alguna cosa o altre...) crec que les nostres creences són també un protector solar davant d'alguns rags de sol que ens il·luminen i que ens poden provocar algun mal a la pell o més endins... al cor. I no sé si la desesperança, el desànim, la desorientació , la depresssió o altres estats d'ànim poden ser un càncer de l'esperit, el que penso és que creure, creure en Déu, és un bon Filtre solar.

I el video diu i parla de moltes coses. Destaqueu-ne alguna i comenteu-la breument...

Fins dimecres vinent! (i poseu-vos crema...)

COMPARTIM MOLTES COSES...

Avui hem parlat a partir d'uns textos que hem triat per parelles. Cada parella ha triat entre tres textos i després ha començat explicar per què l'ha triat i què li semblava que volia dir la història.

LA PREGUNTA (Marina i Pani)

     Preguntaba el monje:

  “Todas estas montañas y estos ríos y la tierra y las estrellas, ¿de dónde vienen?

     Y preguntó el Maestro:

   “¿Y de dónde viene tu pregunta?”

HUESOS PARA PROBAR NUESTRA FE (Álvaro i Berta)

Un intelectual cristiano que consideraba que la Biblia es literalmente verdadera hasta en sus menores

   detalles, fue abordado en cierta ocasión por un colega que le dijo:

“Según la  Biblia,  la  tierra fue  creada hace cinco  mil años  aproximadamente. Pero  se

  han descubierto huesos que demuestran que la vida ha existido en este
planeta durante centenares de miles de años”

    La respuesta no se hizo esperar:

 “Cuando Dios creó la tierra, puso a propósito esos huesos en la tierra para comprobar  si daríamos más crédito a las afirmaciones de los científicos que a su sagrada Palabra.

EL DESTINO DE UNA MONEDA (Aitor i Irene)

El gran general japonés Nobunaga decidió atacar, a pesar de que sólo contaba con un soldado por cada diez enemigos. El  estaba seguro de vencer, pero sus soldados abrigaban muchas dudas. Cuando marchaban hacia el combate, se detuvieron en un santuario sintoísta. Después de orar en dicho santuario, Nobunaga salió afuera y dijo:“Ahora voy a echar una moneda al aire. Si sale cara, venceremos; si sale cruz, seremos derrotados. El destino nos revelará su rostro”. Lanzó la moneda y salió cara. Los soldados se llenaron de tal ansia de luchar que no encontraron ninguna dificultad para vencer. Al día siguiente, un ayudante le dijo a Nobunaga:

“Nadie puede cambiar el rostro del destino”. “Exacto” le replicó Nobunaga mientras le mostraba una moneda falsa que tenía cara por los dos lados.

LA PALOMA REAL (Sara i Sergi)

En cierta ocasión, Nasruddin, mientras deambulaba por el palacio, vio por primera vez en su vida un halcón real. Hasta entonces, Nasruddin jamás había visto semejante clase de paloma.

De modo que tomó unas tijeras y cortó con ellas las garras, las alas y el pico del halcón.

     “Ahora pareces un pájaro como es debido. Tu cuidador te ha tenido muy descuidado”

Hem parlat de preguntar, de confiança, de motivació, de ser diferent l'altre com és... I segurament de moltes coses que potser ara no sabré recordar o escriure aquí. Bé, vosaltres sí podeu ajudar, comentant allò què vulgueu: un text, una idea, una frase, alguna cosa que volíem dir i ja no em volgut dir (els 40' han passat molt ràpid, oi?).
Bé... a compartir!!!

Hi ha segon plat?

Després de la primera reflexió i veure com la resposta ha estat desequilibrada em motiva a escriure sobre un tema, amb el nou any, del que en alguna ocasió ens havíem plantejat, en el grup o a la classe, alguna reflexió.

Observeu que els comentaris han estat posats, a data d'avui, per tres persones del grup. Tres dones. És molt evangèlic. Costa buscar poc mirar el nou testament i veure que la dona, no sempre present, sí apareix en determinats moments per motius molt diferents. Us convido a citar i comentar algun passatge bíblic (preferència pel nou testament potser) on hi aparegui alguna dona o dones i descriviu i comenteu el seu paper.

A partir d'aquí, en parlarem.

Si a algú li interessa molt el tema sobre l'AT pot consultar l'interessant reflexió de Margarita Muñiz a http://www.mercaba.org/FICHAS/Teologia_latina/interpretacion_biblica_papel_mujer.htm

on fa interessants disquisicions...

No som ella, però alguna coseta podem dir, oi? Bon profit!

NOTA: sí, a la fotografia hi ha una dona musulmana a l'actualitat, quina imatge millor per a imaginar les dones que trobareu en els textos bíblics? Si hi cliqueu anireu a un interessant article de Emma Bonino sobre dona i religió -recordeu que reflexionar ens fa més lliures, també per creure-.

1r plat: Esperança

A vegades, quan som petits, els grans prenen decisions per nosaltres. Algunes les entenem, d'altres les entendrem més tard, i algunes, a vegades, les confirmem quan ens fem més grans. Aquest 2006 vàreu confirmar un compromís important, un compromís que convé que pensem el que significa. No sempre, en aquest compromís, o en d'altres, som conscients i coherents amb les decisions preses. En aquest cas, convindria tenir en compte que el compromís es complirà simplement seguint una norma: estimar al proïsme. Bé, potser no és tan simple, oi?

En aquesta primera presa de contacte seria interessant que poséssim en comú allò que significa per a nosaltres el compromís de ser cristians. I per si de cas, començaré jo...

Vagi per endavant que tinc la consicència de ser cristià per accident. He nascut on he nascut. Podia haver estat musulmà, animista, budista o hinduista. I, naturalment, podria ser agnòstic o ateu. Però finalment sembla que sóc cristià. M'agrada. No em fa ser millor que qualsevol de les altres opcions que he esmentat -o d'altres que farien una llista llarguíssima-. I concebeixo la meva religió des del respecte per qualsevol altra opció que alhora respecti els drets que tenim per ser persones -a molts cristians els agrada dir "fills de Déu", expressió força extesa i que sempre he volgut veure com a una forma de posar-nos a tots a un mateix nivell, sense els privilegis i diferències de tracte i estatus que hem anat afegint precisament les persones...i les religions, la nostra també, és clar...-.

M'agrada ser qui sóc, i tot i no sentir-me millor que ningú, ser cristià és una forma d'entendre la vida i la relació amb els altres. Potser la gran diferència amb altres, sobretot agnòstic i ateus, és la creença en Déu, en Jesús. Si com a persona l'ètica ja em convidaria a fer les coses d'una forma determinada, procurant viure i conviure amb els altres, com a cristià aquesta forma de viure té per a mi un valor trascendent que no relaciono amb cap tipus de premi, sinó de coherència amb Aquell amb qui crec. Confesso que em van educar en la creença que si em portava bé hi hauria premi. Ja fa uns quants anys que he abandonat aquesta idea que considero fora de lloc.

Tanmateix, hi ha aspectes de la nostra religió i les seves institucions que, a vegades, em fan plantejar-me alguns interrogants que, tot i no afectar la meva Fe en Déu, sí que em fan dubtar de la meva fe en com s'ha malinterpretat o s'ha dut a la praxis el missatge de Jesús, un missatge tan... simple, com estimar-nos els uns als altres com Ell ens va estimar. Però d'això en podem parlar un altre dia, oi? De moment em quedo amb l'Esperança, l'Esperança de poder comunicar-me amb altres cristians com vosaltres. Gràcies.