1r plat: Esperança

A vegades, quan som petits, els grans prenen decisions per nosaltres. Algunes les entenem, d'altres les entendrem més tard, i algunes, a vegades, les confirmem quan ens fem més grans. Aquest 2006 vàreu confirmar un compromís important, un compromís que convé que pensem el que significa. No sempre, en aquest compromís, o en d'altres, som conscients i coherents amb les decisions preses. En aquest cas, convindria tenir en compte que el compromís es complirà simplement seguint una norma: estimar al proïsme. Bé, potser no és tan simple, oi?

En aquesta primera presa de contacte seria interessant que poséssim en comú allò que significa per a nosaltres el compromís de ser cristians. I per si de cas, començaré jo...

Vagi per endavant que tinc la consicència de ser cristià per accident. He nascut on he nascut. Podia haver estat musulmà, animista, budista o hinduista. I, naturalment, podria ser agnòstic o ateu. Però finalment sembla que sóc cristià. M'agrada. No em fa ser millor que qualsevol de les altres opcions que he esmentat -o d'altres que farien una llista llarguíssima-. I concebeixo la meva religió des del respecte per qualsevol altra opció que alhora respecti els drets que tenim per ser persones -a molts cristians els agrada dir "fills de Déu", expressió força extesa i que sempre he volgut veure com a una forma de posar-nos a tots a un mateix nivell, sense els privilegis i diferències de tracte i estatus que hem anat afegint precisament les persones...i les religions, la nostra també, és clar...-.

M'agrada ser qui sóc, i tot i no sentir-me millor que ningú, ser cristià és una forma d'entendre la vida i la relació amb els altres. Potser la gran diferència amb altres, sobretot agnòstic i ateus, és la creença en Déu, en Jesús. Si com a persona l'ètica ja em convidaria a fer les coses d'una forma determinada, procurant viure i conviure amb els altres, com a cristià aquesta forma de viure té per a mi un valor trascendent que no relaciono amb cap tipus de premi, sinó de coherència amb Aquell amb qui crec. Confesso que em van educar en la creença que si em portava bé hi hauria premi. Ja fa uns quants anys que he abandonat aquesta idea que considero fora de lloc.

Tanmateix, hi ha aspectes de la nostra religió i les seves institucions que, a vegades, em fan plantejar-me alguns interrogants que, tot i no afectar la meva Fe en Déu, sí que em fan dubtar de la meva fe en com s'ha malinterpretat o s'ha dut a la praxis el missatge de Jesús, un missatge tan... simple, com estimar-nos els uns als altres com Ell ens va estimar. Però d'això en podem parlar un altre dia, oi? De moment em quedo amb l'Esperança, l'Esperança de poder comunicar-me amb altres cristians com vosaltres. Gràcies.